Lilo
escales
peta
superette

Un Pas Massa Lluny

Des de l’estudi procurem que el nostre blog sigui el més objectiu possible, evitem jutjar i involucrar-nos d’una manera personal, però en aquest cas ens veiem amb l’obligació de saltar-nos les normes, donar un cop de puny a la taula i dir PROU.

Com a professionals del disseny i la comunicació, sabem que a l’hora de fer publicitat els límits són molt difosos i les barreres quasi inexistents. Som conscients que el sexe ven, la raça humana és morbosa per naturalesa, tots tenim un punt de voyerisme, i ens agrada veure coses política i socialment incorrectes.

D’ençà que la publicitat, tal com la coneixem, va néixer, la figura de la dona ha estat mostrada més sovint d’una manera submisa o com icona sexual que no pas com una figura amb poder. Però, siusplau, podem deixar de matar-les?!

Us heu adonat de la quantitat de publicitat on maten a dones? D’una manera poètica, sensual o artística, és igual, però les maten.
Creiem innecessari que en una editorial d’una revista de moda surti una noia dessagnant-se, per molt que la model sigui Lindsay Lohan i el fotògraf Tyler Shields. O que en una campanya de PETA surti una noia emulant un tros de carn esquarterada per convèncer a la gent que es faci vegetariana.

Qui tampoc està d’acord és Lisa Hageby, una estudiant de Comunicació Visual que, com a tesis va crear la web www.stopfemaledeathinadvertising.com on demana la contribució de tothom amb imatges per conscienciar a la gent que això no pot seguir així, que no hi ha bellesa en publicitat d’aquest caire, que no es pot mostrar tal violència contra la dona en un món on cada dia mor un nombre esgarrifós de dones per violència de gènere.

Com hem dit abans, els límits de la publicitat són molt difosos, però aquesta és una línia que no s’hauria de creuar.